Tornar a votar

Au, idò, ja les tenim aquí. Cap candidat no ha obtingut els suports necessaris per a ser investit president del Govern espanyol i, en conseqüència, el proper 26 de juny hi tornarà a haver eleccions a les Corts espanyoles; un fet insòlit en aquesta segona restauració borbònica. 

No em disgusta gens votar, ans el contrari. Trob que s’hauria de votar més sovint i moltes més qüestions, més enllà dels representants institucionals: consultes populars, referèndums… Però em fa mandra tornar a rebre la mateixa propaganda electoral de fa un parell de mesos, amb les mateixes cares, amb les mateixes promeses.

No és només una qüestió d’estalvi de la despesa pública, que també ho és en part, sobretot quan en nom de l’austeritat ens han retallat tants de drets. És que estic saturat de propaganda: no han fet altra cosa d’ençà que es varen convocar les anteriors eleccions al Congrés i al Senat. Massa tacticisme, massa postureig. 

Crec que l’encertarà aquell partit polític que sigui mesurat en el desplegament de la campanya electoral. Diria que aquesta vegada fins i tot serà contraproduent empaperar massa els carrers i les places amb cartells i pancartes. I també serien més creïbles aquells qui, a més de donar la culpa als altres, facin també un poc d’autocrítica.    

Perquè els ciutadans podem tornar a votar, és clar. Però allò que ha mancat fins ara és capacitat de diàleg i llegir bé els resultats. Han fallat els polítics, no l’electorat.

*Article publicat a la revista Sa Plaça.

La nova (posada en escena) política

Consti que qui escriu aquest article s’ha presentat a un ple municipal amb una capsa de Colacao, amb una botella de Moët & Chandon, amb una pancarta contra la privatització de l’aigua, amb una camiseta de la plataforma Crida, amb un enorme llaç quatribarrat… Consti que també assistia als plens amb un portàtil i una webcam per transmetre les sessions plenàries en directe i que les comentava al Twitter, al Facebook, al blog…

Tanmateix, trob que d’un temps ençà en certs aspectes del debat polític s’està abusant dels focs d’artifici i del postureig. El discurs ha tornat massa frívol, insubstancial i extremadament propagandístic. 

De vegades, sembla que s’han invertit els papers: ja no es tracta de contar les coses que passen a les institucions, sinó de fer coses a les institucions per tenir alguna cosa per contar a les xarxes socials. Sovint tenc la sensació que alguns representants polítics fan coses o van als llocs només per a poder fer-se una foto i pujar-la al Facebook, al Twitter, a l’Instagram… I poca cosa més. No hi ha missatge. No hi ha política. No hi ha relat. Només importa el selfie.

En els debats polítics, com passa a les tertúlies esportives, ja no s’analitza la realitat, de fet prescindeixen d’ella. Ja no interessen els arguments i la raó. Ara el que compta és la posada en escena i, sobretot, el xou. Hom pot dir el que vulgui per fer bullir l’espectacle, sigui veritat o no.

I les xarxes socials treuen fum. Els regals i flist-flasts van i vénen. Les enganxades i les provocacions són habituals, tant és que siguin amics com enemics. I els gabinets de comunicació abusen dels hashtags i dels muntatges per fer massatges i autobombo.

I tot plegat atia el hooliganisme i fa trontollar els pactes i els acords. Segons el meu timeline, era impossible un pacte a Catalunya. Tres quarts del mateix passa ara amb el govern d’Espanya. I a la política balear tampoc no és per a tirar coets.

Sort que tampoc no hi ha memòria ni respecte per les hemeroteques. Allò que avui pronunciam amb la major de les vehemències, demà s’oblida amb una facilitat indecent. No hi ha passat, només l’instant d’ara mateix. Tot és tacticisme.

Potser Rajoy és qui millor va definir aquesta nova posada en escena política quan va dir que alguns polítics vivien en una roda de premsa permanent. Ara, si l’alternativa és un Cap de Govern amagat darrere una pantalla de plasma, benvingut sigui el xou.

*Article publicat a la revista Sa Plaça.

Trenta anys de normalització lingüística

La setmana passada es varen complir trenta anys de l’aprovació de la Llei de normalització lingüística, una efemèride que convida a la celebració i a la reflexió. Certament, aquests trenta anys de normalització és un motiu de celebració perquè aquesta llei va ser fruit d’un consens polític i social de primera magnitud, la qual cosa sembla avui en dia impossible per a aquesta o per a qualsevol altra qüestió, i perquè no hi ha dubte que sense aquesta llei la situació del català a les Illes Balears seria molt més precària del que ho és encara avui. I és oportú aprofitar l’avinentesa d’aquesta efemèride per a reflexionar-hi perquè hem de reconèixer que, després de trenta anys de normalització, el català encara no ha assolit l’estat de normalitat que li correspon com a llengua pròpia de les Illes Balears.
Continua llegint Trenta anys de normalització lingüística