​El galimaties de les plaques de carrer

Des de fa més de dues dècades i mitja a molts de carrers d’Inca hi conviuen plaques amb distints noms de la via. Aquest fet és antiestèctic perquè les plaques de carrer són de distinta forma, material i color, però sobretot resulta un galimaties caòtic i incongruent. 

Record que a principis de l’any 2008 vaig presentar una moció al ple de l’Ajuntament d’Inca instant el govern municipal a posar remei a aquesta situació. El fet que va motivar la presentació d’aquesta moció va ser el relat d’una veïna del carrer de La Balanguera que em va explicar que un dia se trobava malalta i va haver de sol·licitar assistència mèdica via telefònica. La assistència va arribar quatre hores més tard del previst perquè els sanitaris no trobaven l’adreça indicada: just en el portal de la persona malalta hi havia una placa de carrer que posava “Calle Héroes del Baleares” i, per tant, aquell no podia ser el carrer de La Balanguera. Afortunadament, tot plegat va quedar només en un ensurt. 

Per altra banda, resulta incongruent canviar la nomenclatura dels carrers per a reconèixer i posar en valor la figura de personatges nostrats i que aquests noms perdin el seu protagonisme perquè vint-i-cinc anys després encara han de conviure amb les plaques dels noms de carrer anteriors, que en alguns casos es conserven millor que les plaques de carrer noves. És el cas dels carrers dedicats a personatges rellevants de la política, la cultura i la societat civil en el període republicà, com ara Marc Ferragut Fluxà, Gabriel Buades Pons, Miquel Beltran, Llorenç Maria Duran o Antoni Bestard Seguí, entre d’altres.

A més a més, aquesta situació és un incompliment de facto del reglament de normalització lingüística perquè, tot i que els topònims i els noms dels carrers tenen com a única forma oficial la catalana, encara hi ha moltes plaques de carrer que estan redactades en castellà. És el cas, per exemple, de la “Calle de los Almogávares” o la “Calle de Juanot Colom”.
Una menció a part mereix el fet que el carrer dedicat a La Balanguera, el poema Joan Alcover que musicat pel compositor Amadeu Vives ha esdevengut l’himne oficial de Mallorca, encara hagi de compartir protagonisme amb un nom de clara significació feixista com és “Calle de Héroes del Baleares (1938)”. Esper que la retirada d’aquesta placa obsoleta no se torbi tant com l’esbucament la Feixina.

Hem de confiar que aquesta situació millori. El passat 5 de setembre el Ple de l’Ajuntament d’Inca novament  va aprovar una moció en la qual s’instava el govern municipal a invertir en la millora de la senyalítica dels carrers d’Inca. Esper que aquesta vegada s’acabi també amb el galimaties de les plaques perquè en els darrers cinc anys no s’ha avançat gens en aquesta qüestió. És cert que s’ha fet un esforç important en instal·lar plaques de carrer a llocs on no hi havia, sobretot a les barriades de Crist Rei, So na Monda i Es Cos. Però aquesta acció, que sens dubte era necessària, no lleva que d’una vegada per totes s’hagin de retirar les plaques velles que són inapropiades i duen a confusions.

*Article publicat al Setmanari Dijous.

Camins escolars

​Fa algunes dècades era habitual que els infants fessin a peu el camí que hi havia entre ca seva i l’escola. Per a aquests infants fer aquest trajecte va ser part important del seu procés de sociabilització, de desenvolupament de l’autonomia personal i de coneixement de l’entorn.  Malauradament, la configuració de les ciutats ha canviat molt des d’aleshores i en molts de casos ha fet que aquesta bona pràctica esdevengui inviable.

Certament, amb la configuració actual de les ciutats, en la qual els vehicles motoritzats s’han apropiat gairebé de tot l’espai públic i en alguns casos fins i tot amb certa prepotència i manca de civisme,  un dels col·lectius més perjudicats són els infants, que són eminentment vianants i ciclistes. És necessari canviar aquest model i jugar fort per fer de les ciutats un espai on tots els col·lectius puguin ser partícips i els infants recuperin el seu protagonisme.

En aquesta línia, l’any 2009 l’Ajuntament d’Inca va encomanar a l’empresa CINESI un estudi per a l’elaboració d’un Pla de Mobilitat Urbana Sostenible per a la ciutat d’Inca. Entre d’altres iniciatives, l’estudi de la consultora proposava  la creació d’una xarxa de camins escolars i una xarxa de carrils bici (per a la qual cosa l’Ajuntament d’Inca també va encarregar un Pla Integral de Bicicletes Públiques). Tanmateix ambdues propostes han restat dins un calaix des d’aleshores, la qual cosa, al meu entendre, és un desaprofitament de diners públics (els dos estudis varen costar 52.000 euros) i una oportunitat perduda perquè aquestes propostes són un punt de partida excel·lent per a debatre i implementar un model de ciutat més democràtic i sostenible.

Afortunadament, els darrers anys ha crescut la demanada social en pro d’una mobilitat més sostenible i segura. En aquest sentit, destaca la bicicletada reivindicativa en favor d’una xarxa de camins escolars i de bicicletes que des de l’any 2013 convoquen les APIMES dels centres educatius d’Inca i que en els seus inicis va ser promoguda per l’APIMA Miquel Duran i Saurina, seguint l’exemple del col·lectiu Massa Crítica. Sens dubte aquestes mobilitzacions han contribuït a conscienciar i a posar a l’agenda política la qüestió dels camins escolars.

Així, l’any 2014 l’Ajuntament d’Inca va elaborar un pla pilot de camins escolars al voltant del CEIP Ponent. En aquest sentit, es va realitzar un estudi de camp previ, es varen dissenyar quatre rutes amb setze aturades i horaris programats, i es va redactar un reglament de funcionament del projecte. Malauradament aquest proposta tan completa no ha pogut reeixir de moment.

Per al curs escolar que ha començat ara, l’Ajuntament d’Inca ha habilitat el carrer Servera de Madariaga com a camí escolar cap al Miquel Duran i Saurina. A partir d’ara, per aquest camí només hi podran transitar vianants i bicicletes durant les hores d’entrada i sortida del centre educatiu. És una actuació d’execució més senzilla, però també molt positiva. Benvinguda sigui aquesta iniciativa i confiem que aquesta passa sigui l’embrió de la futura xarxa de camins escolars d’Inca.

Tanmateix, aquestes actuacions puntuals no poden quedar aïllades. És necessària una democratització de l’espai públic i caminar cap a un model de ciutat amable i equilibrada. S’ha fet una primera passa, però encara queda molt de camí per recórrer.

*Article publicat al Setmanari Dijous.

​Per una ciutat accessible per a tothom

L’espai públic és espai de convivència i de trobada. És també medi compartit  de l’activitat, la mobilitat i la visualització de totes les persones i col·lectius del municipi. En definitiva, és l’àmbit on totes les persones poden exercir el seu dret a la ciutat. Per això és fonamental regular el seu ús i garantir l’accessibilitat per a tothom per tal que tots els veïns puguem gaudir de l’espai públic.

Encara ara els vehicles motoritzats tenen el predomini sobre l’espai urbà: la majoria de la xarxa viària està destinada a la circulació i a l’estacionament d’aquests vehicles. Afortunadament, cada vegada hi ha més veus a la nostra ciutat que propugnen una democratització de l’espai públic i reclamen una ciutat més amable i equilibrada amb l’adequació d’espais per a ciclistes, vianants i, especialment, per als infants. La reivindicació de carrils bici, l’adequació de places i espais de lleure o la implantació de camins escolars són iniciatives que apuntarien en aquesta direcció.

Per altra banda, l’espai que deixen els vehicles motoritzats no és d’ús exclusiu per als vianants. Eventualment aquest espai té altres usos i ocupacions, com ara l’activitat econòmica (especialment de bars i cafeteries) o la instal·lacions del mobiliari urbà (senyals de trànsit, papereres, enllumenat públic…), entre d’altres. En aquest sentit, és important harmonitzar el seu ús i esdevé una prioritat que aquest espai sigui accessible a tothom. 

Malauradament, les persones que tenen la mobilitat reduïda encara troben massa impediments per a poder gaudir de l’espai públic a la nostra ciutat. L’eliminació de les barreres arquitectòniques ha de ser un repte constant del govern municipal, però també ho ha de ser vetlar per un ús adequat de l’espai públic. Cal tenir cura que l’ocupació de la via pública per part del mobiliari urbà o de les diverses activitats econòmiques no impedeixin o dificultin el pas als transeünts, especialment d’aquelles persones que tenen mobilitat reduïda. I, per descomptat, cal evitar la invasió abusiva que fan alguns conductors dels espais reservats als transeünts, com ara les voravies o els passos de vianants.

L’administració pública ha de vetlar pel compliment de les ordenances, l’eliminació de les barreres arquitectòniques i la democratització de l’espai públic. I el conjunt de la ciutadania hem de contribuir des del civisme i el respecte per fer de l’espai públic un espai de cohesió social i de desenvolupament ciutadà sense exclusions. 

* Article publicat al setmanari Dijous.